Serenalla vivípara

Serenalla vivípara

Serollana vivípara

Zootoca vivipara

La serenalla vivípara de la família de les Lacertidae és una espècie de petita mida (llargada morro-cloaca per un adult: de 50 a 70 mm). Aquesta espècie presenta una de les àrees de distribució més extenses per un vertebrat terrestre: va de l’oest d’Europa fins a les illes Sakhalina, a Rússia. Li agraden les zones fresques i humides, i la podem trobar en hàbitats com torberes, prats humits o marges forestals. Per a poder sobreviure als hiverns rigorosos d’aquestes regions, aquest animal és un dels pocs que presenta la capacitat de congelar-se totalment durant uns quants dies. La seva coloració dorsal és bruna, amb algunes zones més fosques “melanitzades” (taques, línia dorsal) amb dissenys molt variables d’un individu a l’altre. La coloració ventral dels mascles presenta més contrastes que la de les femelles i va del groc al taronja teula, passant per verds blaus, i alguns cops pel blanc lletós. La seva forma és relativament rabassuda amb un cap petit, un coll i unes potes curtes, cosa que permet diferenciar-lo de altres espècies de serenalles amb les que pot compartir l’hàbitat. Aquesta forma li facilita desplaçar-se per l’herba, activitat que li encanta. Aquesta espècie és insectívora, i el seu règim alimentari inclou diversos artròpodes (aranyes), hemípters, ortòpters (llagostos, grills) o lepidòpters (erugues). El seu nom no enganya: és una espècie vivípara, és a dir que les femelles porten l’embrió fins el moment de parir. El part s’efectua entre juliol i agost, independentment de les condicions climàtiques primaverals, i els nadons totalment formats són autònoms des de la naixença. En mitjana en neixen entre 1 i 12 per femella.

D’altra banda, aquesta espècie és una de les molt escasses espècies amb poblacions ovípars, en les que les femelles ponen ous lleugerament calcificats, al primer terç del desenvolupament embrionari. És el cas de les que viuen als Pirineus. Aquesta particularitat (femelles que pareixen i femelles que ponen), s’anomena “bimodalitat reproductora”. Per aquesta raó aquesta espècie és interessantíssima per entendre els factors ambientals, parentals i filogènics que determinen l’evolució dels modus de reproducció. Com per moltes altres serenalles, la seva cua es trenca fàcilment (fenomen anomenat “autotomia” ), podent així lliurar-se dels depredadors: la cua amputada continua movent-se, actuant com un esquer per l’atacant. Després torna a créixer una cua de substitució, però aquesta ja no presenta escames i es de color gris fosc i uniforme. A vegades pot créixer una doble cua.

Repartició de la serenalla vivípara segons la IUCN i dades de presència de l’espècie en la zona elegible del projecte Interreg POCTEFA ECTOPYR (font: IUCN i col·lectiu ECTOPYR).

Altres espècies

Leave a Reply

Your email address will not be published.